Venècia (autora: Rosa Subirachs)

Era l’estiu dels meus 28 anys. Tenia dues opcions a l’agost: o quedar-me a Barcelona amb la meva parella que no feia vacances, o bé fugir de la xafogor i l’avorriment.

Vaig triar un viatge organitzat durant 12 dies en autocar per tota Itàlia.

Hi anava sola. En Román no es va estar de dir-me: “compte amb els italians que són molt lligons, a veure si tornes amb algun macarroni” . Tranquil, –l’hi vaig respondre- estic enamorada de tu. Tot i que per dins no vaig poder evitar de somriure imaginant-me la situació.

L’autocar estava ple de gent jove: algunes parelles i moltes noies( soles o amb amigues), de seguida hi va haver connexió entre la gent desaparellada, de manera que durant tot el viatge ,depenent de les circumstàncies, ens ajuntàvem un grup més o menys nombrós de dones.

Jo era de les que no es perdia res; a la nit, mentre la majoria descansaven del tràfec del dia, sempre buscava o convencia algú amb qui sortir.

Un vespre a Florència, anàvem tres noies i se’ns van acostar dos italians, un d’ells: el Giorgio va ser el meu festejador: vam passejar, menjar gelat i sobretot vam riure molt. La nit florentina traspuava una energia especial. Va ser una nit màgica, però que es va acabar allà al Ponte Vecchio.

A l’hora d’anar a dormir, no podia aclucar l’ull: estava tan cansada que m’era impossible relaxar-me mínimament per a agafar el son. Així nit rere nit...

Per fi vam arribar a la somiada Venècia, quan al matí, però, vaig trepitjar la Piazza de San Marco: era com un formiguer : una multitud, una massa anònima formada per turistes d’arreu del món barrejada entre la calitja, el soroll i la suor. Ens passàrem moltes estones fent tedioses cues per visitar monuments. Vaig tenir ganes de fugir; estava decebuda:on era la Venècia de les pel·lícules? On era el romanticisme de la ciutat?

La tarda va estar encarada a intentar fer-nos comprar i comprar. Al vespre va tocar la típica i caríssima passejada nocturna en góndola amb cants dels gondolieri inclosos: ja m’havia resignat a ser una turista més i ballar el ball que tocava: ja posats...

Una altra nit sense dormir:! El meu estat de cansament i excitació començava a ser preocupant.

L’endemà, després de Murano, la cosa va començar a millorar, vam tenir la tarda lliure ;llavors em vaig ajuntar amb quatre noies més per passejar i sortir del nucli de la plaça; parlàvem català, és clar, quan dos xicots ben eixerits ens van dir pel carrer:“ nosaltres som Terrassa i vosaltres?”

Després d’uns minuts de presentacions, vam quedar per al vespre, un d’ells era guia i ens ensenyaria “l’altra Venècia”, començaríem per un lloc on servien formatge i vi i després ens durien a sopar a un restaurant poc conegut..

Així va ser, vam començar pel formatge i el vi que es van anar repetint tres o quatres rondes, ja que tothom volia convidar-ne a una.

A partir d’aquell moment, tot passejant per la Venècia dels venecians, vaig començar a relaxar-me, sentia que per fi trobava la meva Venècia; l’alquímia de la nit i el vi anaven fent la resta...

Després d’una bona estona passejant per carrers semideserts arribàrem a una petita placeta , tranquil·la, coquetona, amb un gran arbre...

El restaurant ocupava gran part d’aquest espai; a fora hi sopaven ,plàcidament uns quants venecians; les tauletes tenien flors i les estovalles i els tovallons eren roses. A més, hi havia llocs lliures: tot un luxe!

Ja asseguda, vaig començar a sentir-me sola, sense qui compartir aquells instants. Els nois de Terrassa dedicaven les seves atencions cap a dues de les meves companyes.

Per fi vaig pensar en el Román. Per què no era allà en aquells moments? Per què havia d’estar sopant en un restaurant amb estovalles roses i flors, sense ningú que m’agafés la mà i em mirés tendrament als ulls?

Una barreja d’emocions boniques i tristes em van envair i vaig començar a plorar i plorar: no tenia aturador; els clients i els cambrers em miraven sense dir res, el guia terrassenc, volia fer- de cavaller salvador, em tocava les espatlles i em preguntava contínuament que què em passava, ell mateix feia conjetures, però jo era incapaç de respondre, fins que la meva companya d’habitació l’hi va dir que em deixés estar, que no m’atabalés més. Així vaig poder continuar descarregant, sols trobava a faltar unes ulleres de sol per ocultar-m’hi i estar del tot tranquil·la, però era el vespre i no en duia a la bossa.

Vam sopar esplèndidament, ningú no em va dir res més sobre el meu riu de llàgrimes que gairebé haurien pogut engrossir el cabal dels canals, sols quan marxàvem vaig sentir un: “pobre ragazza” d’un client que em mirava compadit.

Després, ja a l’hotel vaig trucar al Román i li vaig explicar tot el succeït.

Aquella nit vaig dormir com un angelet.

A partir d’aquell moment del viatge i ja de camí de tornada, estava relaxada, serena, més lúcida que mai. A l’autocar pensava i pensava, reflexionava sobre mi, sobre, la meva relació de parella, sobre l’amor, sobre l’enamorament... Venècia, la verdadera, més enllà dels tòpics, m’havia provocat un efecte més profund del que havia cregut al principi. Em trobava embriagada de sensacions plaents, com Goethe, estava contenta, feliç, amb una felicitat serena, lúcida: em sentia plena de mi mateixa. Tant que... era capaç de mirar la me la vida com un documental, de relativitzar i objectivar les coses que a Barcelona no havia estat capaç de fer.

En Román, a la tornada, m’esperava amb un ram de flors. A casa,després d’unes quantes anècdotes, li vaig dir: - Demà mateix començo a buscar-me un altre pis: me’n vaig!

Ell, mirant-me de fit a fit va exclamar: - Estàs de broma no?

-No, no ho estic – i li vaig aguantar la mirada.

Se li va dibuixar un somriure irònic: -Ah! Que t’ha entabanat un italià? Com has pogut caure en les astúcies d'aquests xerraires...?

-No, no hi ha cap italià ni cap altre home -cada cop parlava més segura de mi mateixa-.

En Román va esclatar a cridar: - Ets una hipòcrita, una mentidera! No deies que estaves enamorada de mi? I tot el xou de Venècia què? Una comèdia?

-No! no era cap comèdia, ni tampoc cap mentida, però allà va sorgir l’escletxa de claror que després poc a poc i durant el viatge de tornada he anat elaborant fins que he vist la llum; i ara ho tinc ben clar.

-El què? Que estàs com un llum?

( No li vaig respondre a la provocació)

- Sigui com sigui a partir de Venècia vaig començar a pensar, a reflexionar i em vaig adonar que sí, que estava enamorada i molt, però no de tu... sinó de l’amor.