La Carta (autora: Rosa Calvo)

Les golfes sempre li havien agradat, amb aquella foscor misteriosa de parets despullades i humides, les ombres que s’hi dibuixaven, aquella escletxa de llum que tímidament es filtrava per la petita finestra del sostre i el silenci, sobretot el silenci.

Des de petita que hi pujava a amagar.se, allà podia ser ella mateixa sense que ningú li fes retrets per la seva manera de ser o comportar.se.
Com tants altres dies la Joana estava molt enrabiada, una vegada mes pujava al seu estimat refugi, s’amagava per que se sentia humiliada, per que no la veiessin plorar i per fugir de la mirada burleta de la Carlota.

- La Carlota, amb els seus aires de princesa, amb aquella seguretat en si mateixa que la treia de polleguera.

- Ah!!!! Ella era la gran i es pensava que ho sabia tot, sempre tan posada, tan presumida. Tanta perfecció casi li feia fàstic i tot. No la suportava. Sempre que la mirava una bola gruixuda i fibrosa se li posava a l’estómac amenaçant amb fer.la vomitar.

Durant una bona estona els seus sanglots van trencar aquell silenci tremolós. Quan les llàgrimes van començar a fondre’s dels seus ulls, avorrida va mirar al seu voltant repassant aquelles parets mig fosques carregades de ves a saber quins imaginaris secrets .

- Que faré ara?-, es va preguntar mentre mirava amb inquietud al seu voltant. Va agafar el llibre que abandonat a terra semblava reclamar atenció, va llegir el títol: “ Orgullo y Prejuicio”. El va acariciar amb un somriure complagut. ¡¡¡Com li havia agradat!!!
Però ja l’havia acabat l’ultima vegada que va pujar a les golfes.

Sempre que hi pujava llegia i ara no tenia res per llegir, be potser si ballés.... , va donar voltes i voltes fins que va ensopegar amb el vell bagul ple de pols que mai havia mirat, li va costar d’obrir aquella tanca una mica rovellada i resseca, distretament va començar a treure coses, sempre havia pensat que era de la seva mare i que els tresors que amagava eren joguines i disfresses de quant elles eren petites (ho havia vist a les pel•lícules), a mida que hi treia coses s’adonava que el que guardava el vell bagul eren coses molt antigues, nines amb la cara de porcellana, tacetes i platets petits de vius colors bordejats amb or, objectes curiosos que ella no havia vist mai, un rellotge de plata que s’obria i que tenia gravades les lletres J.C., tres caixes de llauna amb fotografies de la seva avia Adela, de la seva mare i d’altre gent que ella no coneixia i cartes, postals i records.

D’entre totes les cartes n’hi va haver una que li va cridar l’atenció, anava dirigida a la seva avia, que no va conèixer, dons va morir abans que ella nasqués, no tenia remitent i estava escrita amb una lletra angulosa i ferma, la va llegir:

Estimada Adela ; T’estranya que et digui estimada ? Imagino que si, però encara que no t’ho pensis, si que t’estimo, sobretot ara que ja he aconseguit esvair la meva rancúnia, sobretot des de que se que la malaltia que et consumeix es mes forta que tu i que no t’en sortiràs, ara que se del cert que t’he vençut. T’he vençut no perquè un dia et prengués a en Josep. Si no perquè se que al fer.ho vaig aconseguir que tu també sentissis rancúnia per a mi, volia que sabessis el que era viure plena de rancúnia, volia que la mateixa ràbia que vaig sentir sempre per tu la sentissis tu per mi, volia que s’et menges per dins, com si fos un cuc que poc a poc et va rosegant les entranyes per pujar.te desprès cap l’estómac fins arribar a la gargamella donant.te aquell regust amarg que no et deixa assaborir res mes. L’última vegada que ens vam veure, quant vam enterrar a la mare, amb en Josep al meu costat, la teva mirada era la que jo volia veure, aquell foc ressentit que a mi em va acompanyar des de petita. I vaig ser feliç i se que aquest es el foc que t’ha consumit i et consumirà fins el moment en que amb un últim alè desapareguis per sempre. Tu, la Adela, la gran Adela, la dels rínxols d’or, alta, espigada, harmoniosa, la bonica, perfecta estudiant, dolça , carinyosa, simpàtica e intel•ligent. I jo qui era jo ?. No vaig tenir tanta sort, perquè, si vas a mirar, es qüestio de sort, hauria pogut ser al revés, no ? Jo era petita, poc afavorida, pigada, patosa, eixuta, massa nerviosa, mal estudiant a qui sempre castigaven, sempre al teu darrera com la teva ombra, sempre escoltant les maleïdes comparacions. Totes les alabances eren per a tu, per mi..…..les escorrialles. Tu potser no ho saps, però com mes brillaves tu, mes fosca em tornava jo, si alguna vegada, t’hagissis dignat mirar.me, mirar.me de veritat hauries vist que era el s’em menjava per dins. T’hauries adonat que tu em feies dolenta. I tu sempre superior, sempre tibada i orgullosa, sempre en el teu lloc. Lluny de mi. I de grans, amb els teus vestits que la mare cosia per a tu i que quant ja no volies eren per a mi. Recordes tota la col•lecció de nois que t’anaven al darrera? Recordes que jo sempre estava sola en un racó? Saps com vaig aconseguir pendret a en Josep? Amb ràbia, la ràbia va fer el miracle, ella em va fer atractiva, ella em va fer ser llesta e interessant, i no creguis que l’estimava jo al teu marit, no, però si sabia com l’estimaves tu. Durant anys fent l’amor amb ell només m’he pogut sentir satisfeta quant pensava en com m’estaries odiant. I així la meva rancúnia es diluïa en la teva. No vaig tenir fills, però mai ho he lamentat, al contrari, si n’hagués tingut no hauria pogut suportar que s’assemblessin ni una mica a tu o a la filla que tu vas tenir amb en Josep. I quant vaig saber la malaltia que tenies, i que no passaries dels cinquanta la mica de rancúnia que em pogués quedar s’ha diluït del tot. I he guanyat, he jugat les meves cartes i de ser una perdedora, he passat a ser qui ha guanyat. Per això ara et puc dir que t’estimo. Fins mai, germana.
Regina.

Tot i que era un dia de principis de Juny i a les golfes hi feia calor, la Joana va tenir fred, una esgarrifança la va fer tremolar lleugerament.

Lentament amb les mans tremoloses va aplegar la carta, la va tornar al bagul junt amb totes les coses que tenia escampades per terra, el va tancar i es va quedar allà agenollada mirant.se’l com si ell tingues totes les respostes.

De sobte, d’un salt es va posar dreta, li havien agafat unes ganes boges d’abraçar la Carlota.
Les llàgrimes eren ja un record, la humiliació era ara com un fluix de cotó que la feia flotar.
Com una esperitada va sortir de les golfes cridant

-Carlota, Carlota!!!! On ets ? Carlotaaaaa!!!!!

La Carlota estava al rebedor amb en Ricard, a punt de sortir.
En Ricard, amic de l’infància sovint estava aprop la Carlota, s’estimaven, la Carlota estava boja per ell i li molestava profundament que la Joana se li acostes, no li agradava que en Ricard li rigués totes les gràcies, no ho entenia, ella no li veia cap gracia a la seva germana.

-Estic aquí, que vols ?- va cridar fastiguejada.

La Joana que baixava tota esbojarrada va ensopegar i va estar a punt de caure just davant d’ells.
En Ricard va mossegar.se el llavi per dissimular la seva simpatia, la Carlota s’en va adonar i amb despit va mirar la seva germana, amb aire de superioritat, amb una veu glaçada li va dir:

-Quan deixaràs de comportar-te com una criatura poca-solta, ja tens disset anys, et semblen be les teves pallassades ?

La Joana es va aturar en sec, la dolça mirada dels seus ulls es va fer amarga, els braços estesos van caure al llarg del seu cos. No la va abraçar, palplantada allà davant de la seva germana va deixar anar una estranya salvatge rialla que va omplir de misteri tots els racons.