El vent (autor: Jordi Canal)

Ara ja fa molts anys que el mas de Can Jofre està deshabitat. Ningú hi ha tornat a entrar des de la mort de la vídua Jofre. Hi ha qui assegura que la seva ànima en pena encara recorre el celler del mas, on la van trobar morta. Quan bufa el vent i vincla els arbres que voregen la finca, se sent un udol llastimós que posa la pell de gallina. Els estrangers diuen que simplement es tracta de la remor de les branques i el xiular de l’oratge entre les fulles i entre les parets ara buides i les finestres sense vidres. Però si parleu amb la gent del poble, que coneix la història, us diran que són els tristos laments de la vídua Jofre.

El marit de la vídua i hereu del ric mas havia mort pocs anys després de casar-se. Havia deixat a la seva aleshores jove vídua una gran fortuna, provinent de les grans vinyes que el mas tenia. Les males llengües deien que aquella fortuna encara hi era, en algun lloc amagat entre les parets gruixudes del mas. Els qui coneixen la història saben que aquella riquesa fa temps que es va fondre. La mort del marit va afectar tant la vídua, sense família ni amics, que es va recloure dins d’ella mateixa. Abandonà la cura dels camps. Les extenses vinyes es convertiren en cúmuls de ceps morts, deformats, sense fulles, amb els troncs encarats al cel com esquelets sorgint d’una tomba sorrenca. Les males herbes proliferaren per tot arreu, com cabells encrespats d’una cabellera que no es pentina. El gran i antic mas va patir el mateix pas del temps i la mateixa indiferència. Les parets s’escrostonaven, els vidres que els embats del vent trencava no es reparaven, les frontisses xerricaven al compàs de l’aire i l’ampla era davant la portalada s’omplí de fulles seques, que el vent acumulava contra les parets centenàries.

La vídua patí les mateixes conseqüències d’aquell abandonament i es reclogué dins el mas. Els primers anys després de morir el marit, la dona va sortir molt poc de la gran casa. Els últims anys, no sortia mai. Diuen que el vent d’aquella regió té aquest efecte sobre els nouvinguts. La vídua havia nascut en una zona de mar, on la brisa tranquil•la dels vespres d’estiu era el vent més fort que havia conegut mai. I possiblement no s’acostumaria mai a aquell oratge ferotge que batia les parets del mas gairebé cada dia. Cada xiulet, cada remor, cada murmuri que el vent portava, la feien estremir, com si el vent estigués bufant sobre ella maldant d’arrencar-li la raó.
Maleïa el seu marit mort per haver-la portat a aquell lloc. El maleïa per haver-se mort i haver-la abandonada. I es maleïa a si mateixa per no atrevir-se a marxar i buscar un altre indret. De diners no li faltaven, però després de la mort del seu marit, es digué que no podia confiar en ningú més. Havia confiat cegament en ell i ell l’havia acabat traint. S’havia deixat matar per aquell arbre que li havia caigut a sobre mentre el tallava amb la destral. Era l’arbre que, segons ella, xiulava més amb el vent i no la deixava dormir. L’arbre era prop de la casa i el vent podia acabar llençant-lo contra les parets, i l’Enric Jofre havia decidit que era millor tirar-lo a terra. Però després que arbre i marit desapareguessin, el soroll del xiulet del vent encara se sentia, ja fos en els altres arbres o en l’edifici mateix.

La vídua trobà consol únicament en els seus gats, una colònia de divuit felins que havien anat naixent els uns dels altres a partir d’una vella femella tricolor. Tot el dia la vella vídua era envoltada pels seus gats, que jugaven, lluitaven, dormien, menjaven, defecaven i s’aparellaven dins la casa. La forta olor felina no semblava molestar la dona, que s’havia anat tornant quasi tan salvatge com els seus gats. L’espessa i llarga cabellera grisa semblava una escarola despentinada; la cara, blanca per la falta de color, era arrugada com la pell d’una pansa; el color negre del vestit llarg de dol amagava moltes de les taques de brutícia, però alguns talls, algunes esgarrinxades no sargides i alguns trossos caiguts de tela evidenciaven la poca cura d’un vestit que mai no es canviava. La dona feia pudor humana i gatona, i ella no ho sabia. Ni li importava.

Només tenia contacte amb un altre ésser humà, i aquest era el masover del mas veí, que se n’havia compadit i la visitava un cop per setmana després de passar pel mercat del poble, on comprava menjar per a la vídua i els seus gats. Ell duia el mejar fins a la porta, on trobava unes monedes d’or per a pagar-li els queviures. Deixava el menjar al costat de la porta, recollia les monedes i marxava. Feia anys que no havia vist a la vídua Jofre, però sabia que dins el mas hi havia algú perquè a la següent setmana quan hi tornava, el menjar ja no hi era i hi havia unes monedes al seu lloc per a tornar-hi a deixar el nou menjar. Però tot i que duia fent això des de feia molts anys, últimament les monedes començaven a mancar i no eren de tan valor. El masover no era ric, i el dia que faltaren quatre monedes, va quedar-se rera la porta i parlà a la vídua. “Mestressa, amb el que em vau pagar l’últim dia, amb prou feines us he pogut comprar menjar per a vós. Per als gats, no podeu comprar ja aliment i només he trobat una sardina. Us heu d’alliberar del gats”. La dona el sentí portes endins, contemplà les últimes monedes d’or que tenia a la mà, i no digué res. S’estimava els seus gats, però eren ja una càrrega que no podia continuar mantenint.

Quan el masover se n’hagué anat al cap d’una estona d’intentar obtenir resposta i s’acomiadà fins a la setmana següent, la vella obrí la porta, agafà el menjar i desempaquetà els queviures embolicats en paper de diari. Hi havia verdures, ous i una mica de pollastre per a ella. Per als gats, l’única sardina.

La vídua es mirà els divuit gats, que ja feia dies que no menjaven gaire, es mirà la miserable sardina, i els digué: Demà us mataré. Guardà la sardina en un calaix i s’assegué a terra entre els seus gats. Les hores d’aquella tarda passaren lentament mentre la dona maquinava la millor manera de matar els seus gats estimats. No pogué dormir en tota la nit. El vent xiulà entre les branques dels dos xiprers despentinats que creixien al costat de l’era i les frontisses dels porticons que el vent movia tremolaven amb un soroll oxidat que recordava a la vella un miol queixós.

La idea li vingué a trenc d’alba. S’aixecà del sofà on solia reposar a les nits, del tot vestida. Es mirà els seus gats i els digué: Avui us mataré. S’arribà al calaix on la tarda anterior havia guardat la sardina i se la guardà a la butxaca. S’apropà a un altre calaix, en tragué una espelmatòria, amb un tros d’espelma petit i recremat, cercà un llumí vora la llar de foc i encengué l’espelma. Regirà entre les butxaques del vell vestit negre fins que en tragué una grossa clau antiga, rovellada i pesant. Es mirà els gats que la seguien per tota la casa i els digué: Ara us mataré.

Obriria la grossa porta de plafons de roure massís que tancava l’accés al celler, excavat al terra, on s’hi havia guardat el vi en grosses bótes. Allà faria baixar els gats per les escales de pedra, il•luminant-se amb l’espelma. Tancaria la porta rere ells, per tal que cap no pogués escapar-se d’aquella habitació sense finestres. Els reuniria tots al costat de les bótes del fons, deixaria la sardina al terra i mentre els gats lluitaven per a apoderar-se’n, ella pujaria les escales, obriria la porta i sortiria del celler, tancant-lo amb clau perquè els gats morissin de gana.

Ara us mataré.

Obrí la porta. Deixà passar els gats i quan els divuit felins van haver entrat, ella tancà la porta amb clau i començà a baixar l’escala. La llum dèbil de l’espelma la va enganyar. Un fals pas va desequilibrar-la i s’entrebancà. Va caure al fons de les escales. Quan se li trencaren els fràgils ossos de les cames, l’espetec va ressonar per tot el celler. L’espelma saltà de l’espelmatòria, anà a topar contra una paret i s’apagà. Mentre la vídua cridava de dolor, la foscor va apoderar-se del celler. El dolor de la vídua era tan gran que acabà desmaiant-se. Quan es despertà al cap d’una estona, no sabé si era de nit o de dia. Només sentí la remor de les passes dels gats al seu voltant, i algun miol ocasional. Es palpà les butxaques amb les mans nuoses i primes com els ceps morts dels solitaris camps del voltant. La sardina ja no hi era. Els gats l’havien agafat. El dolor a les cames era tan intens que tornà a desmaiar-se. La despertà de nou el volum creixent dels miols dels gats, que cridaven de gana. No sabia quant de temps havia estat inconscient, però per sota de la porta dalt les escales de pedra es filtrava ara una mica de llum. Devia ser de dia. El sol devia estar banyant les velles parets del mas. El vent segur que seguia bufant i xiulava a les branques i a la teulada. Al celler, no se sentia el vent. Però aquells miols insistents, penetrants, eixordidors, eren molt pitjors que el vent. Amb la poca llum que arribava pogué veure uns quants ulls brillants, grocs, reflectants,... Famolencs... Ulls de caçadors.

Ara em matareu.

S’adormí de nou i no tornà a despertar-se.