Desconcert (Autora: Consol Farré)

La notícia m’ha sacsejat, la mort desapareix. Tothom en parla. La mort deixa d’existir! Així, tal com sona. Sembla ser un fenomen més d’aquest món tan regirat. Amb això de l’escalfament de la terra, la mort se n’ha anat a un altre planeta. Aquesta és una circumstància que canvia molt les coses. Ara, tot serà per sempre. Sona fort, això de l’eternitat. Penso en el meu marit, uf!; aguantar-lo perpètuament... no, no podré pas. Hauré de trobar la manera de resoldre aquesta situació; perquè una cosa és un amic més o menys emprenyador que veus de tant en tant, però l’altra és un senyor que tens a casa i que no marxarà mai més. Perquè si una cosa té clara, en Claudi, és que el matrimoni és per a tota la vida. Ell, que és un home de principis, ho mantindrà, ja ho crec que ho mantindrà. En canvi jo, que no sóc de maneres tan dràstiques, pensava que la mort ho cura tot i que no hi ha res que cent anys duri. També alimentava la idea que els homes viuen menys i, qui dia passa any empeny. I encara més, com que ell està cada dia més xacrós, no pot durar gaire. Però ara, amb això de la desaparició de la mort, tot se’n va en orris. Ja ho deia, la meva àvia, que Déu nostre senyor l’hagi perdonada. “El món està trasbalsat”. Pobra, sort que no ha hagut de viure aquest ensurt, perquè mira que li portà feina preparar-se la mort. Ella ho tenia clar. “Serà l’última festa en què participo”. I va morir com volia, amb un mirament exquisit per tal que estigués tot a punt. La veritat és que no hi va faltar de res, des de l’orquestra al refrigeri. A fe de món que ho recorda tothom, va ser una autèntica celebració.
Amb la desaparició de la mort també es perd un altre ritual. Si continuem així, no sé on anirem a parar. Jo, que sóc de poble, recordo haver anat a vetllar els morts. Era un bon costum, i durava vint-i-quatre hores. A la nit, els homes es posaven en una estança i les dones en una altra. La família del difunt treia galetes i vi bo en un porró, que anava passant de l’un a l’altre. Es feia un repàs de tot i de tothom. Estic segura que el mort ho agraïa, perquè restava acompanyat fins a l’últim moment.
Ara estic ben capficada, no sé com afrontaré aquesta nova circumstància. En primer lloc, se m’acut que, per tal de compensar la presència perpètua del meu marit, potser seria convenient de buscar-me un bon amant. De moment no em sembla pas descabellada, la idea, donat que la cosa va per llarg.