Rodetes, aigües i literatura

Tenia que fer-ho. No sols perquè era preceptiu sinó perquè realment volia arribar a obtenir allò que representava: la resposta al que s’havia estat plantejant durant molt de temps. Sabia que no era pas fàcil però en el fons ja havia superat altres reptes en diversos àmbits i aquest, tot i ser diferent, no havia de ser superior als demés. O si?

No tenia que demostrar ni mostrar-se en un acte de valentia en si mateixa; tampoc s’havia de resoldre l’assumpte com una qüestió d’una especial intel·ligència, al menys en aquella ocasió en concret, ni li calia afegir res que no li haguessin ensenyat prèviament. Be, així ho creia en aquell moment.

Però... no veia com fer-ho. El problema era com enfocar-ho. La estratègia i alhora el problema era trobar el punt de mira adequat sobre el que desenvolupar allò que tenia entre mans. Un encàrrec al que calia donar resposta. I en Fèlix rumiava i rumiava sobre quina seria la millor forma d’assolir l’objectiu. En tenia prou amb sortir-se’n? No, no n’hi havia prou; calia fer-ho tant be com li sortís i, per tant, sense que allò fos una qüestió de tràmit; de cap manera.

- No Fèlix, no pots considerar-ho com una cosa qualsevol, sinó com una entitat en si mateixa.

-Vols dir? I no serà demanar massa?

- No, saps que no. Pots fer-ho i has de fer-ho; sols cal que et centris en el tema i el consideris des de dos o tres punts de vista per tal d’escollir el que creguis més adient.

- llavors sortirà el que cal que surti?

- De ben segur. Si no et deixes influenciar per coses alienes, veuràs com sí que assoleixes la fita.

Si en aquells moments, tot apartant el cabell i travessant la pell, poguéssim anar més enllà encara i tot depassant la closca entrar en el cervell d’en Fèlix, podríem sentir com els engranatges giraven els un contra els altres per tal de trobar resposta a allò que volia fer.

- La rodeta 18, especialista en conflictes, li deia: tot te un preu.

- La rodeta 44, dubtosa com cap altra, li suggeria: te’n sortiràs?

- La rodeta 23, la que més el comprenia, amiga de donar-li consells, li replicava: anem a pams; ves pas a pas i ordenadament.

I tota la mecànica no parava de girar fent més soroll que aportant solucions. Calia tirar endavant perquè el temps marcat era a prop i l’acte era irrenunciable. Havia donat passos per arribar a aquell punt i ara no podia fer-se enrera.

A aquestes alçades és evident que en Félix te un problema: les idees li brollaven però no pas com un rajolí, una rera l’altre, sinó com espurnes d’un saltant d’aigua, on cada gota és una part del tema i alhora de molts temes, però si s’intenta unir-les de nou no fan la mateixa forma que tenien abans de separar-se del cabal, per tant no reconfiguren el mateix resultat que tenien tot just uns moments abans. En el fons, pensa, que és un “lio” ja que una gota d’aquí i una d’enllà donen un resultat però la mateixa d’aquí amb una del seu costat donen un resultat diferent. I tots són bons i tots són vàlids. Cal trobar una sola solució bona i efectiva.

Es va aixecar a veure un vas d’aigua. Tant saltant d’aigua i tantes gotes li havien fet venir set. Posats a fer, se’n va veure dos.

I de sobte, potser per haver engolit tota aquella aigua i empassar-se de cop totes les gotes que això significava, o perquè les rodetes van encaixar com devien o be perquè Júpiter i Saturn es van encreuar en la immensitat de l’Univers (on no hi ha gotes d’aigua per si soles, però si milions d’estels que be podien semblar gotes caient enmig d’un negre tapís) o be... pel que fos, en aquell mateix moment va saber com actuar, com fer-ho, quin enfoc i quin punt de mira donar-li al assumpte que tenia entre mans. El repte esdevingué una possibilitat per si sola: l’historia que havia d’escriure aniria sobre què pot passar per un cervell, en un moment determinat, per tal de posar negre sobre blanc, a una mida de 12 punts i que ocupessin encara no 3 fulls, a unes 30 línies per full.

I, així, tot d’una, els dits van córrer ininterrompudament sobre el teclat.